"NO, NO!!... AIXÓ NO HO FACIS!!...NO!, NO.. AIXÍ NO!!..""Posar límits"?... "Imposar" límits?...Parlem millor de:
COMUNICAR ELS LÍMITS
Ahir a la sessió de grup de pares de l'escola Gallerets de Santpedor, vàrem tractar aquest tema. L'informació que s'obté fàcilment sobre els límits en l'infant, sovint és un maldecap pels pares i sovint porta a la confusió. Es transforma en una lluita de poder, i s'entra en una dinàmica d'autoritarisme.
Tenint en compte doncs, que corre molta informació sobre la necessitat de posar els límits per tal que el nen no esdevingui un "petit tirà" (llenguatge molt típic en la nostra societat competitiva), vaig creure necessari parlar del tema des d' una altra vessant.
Quan ahir començava a parlar d'"Informar" dels límits, com diría la "Mestra Casilda", una mare em posaba un gran exemple: Acompanyar-lo davant del precipici i explicar-li el perill, i jo afegiria: i comunicar-li que entenem també el seu desig i lo apassionant que sembla estar allà, però que no pot estar-hi i és pel seu bé. Això és el que busquem alhora de posar límits: El seu benestar, i en la mesura que aquest no quedi malmés, la complaença dels seus desitjos. Els desitjos innats en el nen són els que el fan moure per la vida. Són les seves necessitats, moltes de les nostres fa temps segurament que les hem soterrades i no en tenim consciència, i potser ha estat a base dels "NOs" rebuts en la nostra vida. Vol dir això que hem de dir a tot que SÍ?. Què penseu?.
Un NO darrera un altre, i darrera un altre... sense explicació i sense comunicació empàtica, al nen li farà veure que no tenim en compte els seus desitjos (necessitats per a ell), i per tant, no el tenim en compte a ell com a persona.
Sovint ens confòn alhora de posar els límits, la premisa de la subestimació de les capacitats del nen i el nostre sentiment de superioritat, fruit de la nostra societat patriarcal jerarquitzada.
Un NO darrera un altre, sense més, pot minvar-li el desenvolupament de la seva autonomia....Pensem també que la rebequería pot esdevenir d'això també, no tant pel fet del què se li nega, sinó pel significat afectiu que té la negació rutinària.
Per tant, límits sí, clar!, però és en els "Quins" i sobretot en el "Com" aplicar-los, on ens hem d'aturar. En el "com informar-los" és on hem de posar la nostra força, i en el "Des d'on" els volem aplicar: des de la distància emocional o des de el desig del complaure i benestar?. Què ens motiva a dir aquests "No"?, vigilem les nostres emocions que ens mouen a marcar aquests límits.
COM ES POT FER?
Per tal que un vincle amorós i complaent amb el vostre bebé, no prengui la dinàmica basada en l'autoritarisme quan aquest comenci a crèixer i fer-se "independent", podeu començar a pensar a què direu que No, consensuar-ho amb la parella i sentar algunes bases de comportament i actitud en vosaltres. Busqueu informació i demaneu ajuda si us cal. Podeu escriure en un paper petites pautes a tenir en compte que sempre van molt bé, i sobretot, tingueu en compte el fons de tot: Per a què poseu el límit, l'objectiu regat pel vostre amor, i que la manera de comunicar aquests límits formarà l'auto-percepció d'aquesta personeta que va creixent.
